Em negue a ser l'agenda de la meua filla pel whatsapp…

Compartim un article de Noelia López Cheda del seu blog personal

Recorde la primera vegada que envií i vaig rebre els deures que havia oblidat Enma pel grup de whatsapp de les mares del col·le.

«Quina meravella açò!» vaig pensar, innocent de mon, sense saber llavors que s'anava a convertir en Un monstre que m'engoliria en una voràgine de missatges a partir de les 6 de la vesprada amb llistat de tasques unit a mil fotos dels llibres, exercicis…que em saturaven l'espai del telèfon i quan havia de fer una foto em deia: «memòria plena». 

El dia que vaig vore la llum el recorde amb prou claredat. Va ser així:

–Enma: «mamà se m'ha oblidat el full dels exercicis de matemàtiques, ho dius en el grup i que te l'envieen?».

Jo com a mare sol·lícita, amantísima i servicial em vaig disposar a fer-ho mentre deixava les claus en l'entrada, soltava la bossa de mà en la cadira, em treia el telèfon de la butxaca i deixava la bossa de la compra en el sòl. «Multitasking» en acció!

Llavors una cosa em va paralitzar. Va ser una cosa així com una bufetada de realitat. Em vaig quedar mirant el telèfon al mateix temps que veia diverses adreces electròniques de clients parpellejant en la pantalla i llavors vaig comprendre.

Però quines nassos estic fent? vaig pensar. Açò s'ha d'acabar.

• Enma bonica, no és la meua responsabilitat que se t'hagen oblidat els deures, és la teua, per tant demà dius a la professora que no els portes perquè se't van oblidar i que la pròxima no se t'oblidaran.
• Però ¡¡mamà!!!! ¡Em posarà mala nota!!!!!
• No passa res, la pròxima segur que ja no te la posa.
• I per què no ho demanes al grup Mira que és de fàcil!
• Perquè precisament perquè aquell grup no està per a ser el paral·lel de la teua agenda sinó per a coses urgents del col·legi. Tu no has de confiar que el mòbil de ta mare responga als teus oblits ja que és la teua responsabilitat portar la teua agenda amb els teus exercicis. Jo tinc la meua agenda i no et demane a tu que em recordes si he de respondre un client, si he de preparar un material….de manera que cada un ha d'assumir la seua part.

Ho va entendre perfectament i ja mai més m'ha demanat res d'això a pesar dels oblits que, he de dir, són prou freqüents.

La meua agenda i la d'Enma

Què estem aconseguint de ser agendes o ajudants particulars en tot moment dels nostres fills? Això dels deures eterns a casa és un altre tema (tinc molts debats sobre deures sí o deures no), Vaig al tema particular d'assumir tot moviment que fan nostres fills com si fórem els àngels protectors perpetus. tinguen l'edat que tinguen.

Què aconseguim és bàsicament açò i la llista donaria per a molt: 

• Xiquets que no assumixen cap tipus de responsabilitat per a la seua edat.
• Xiquets que els dóna por fer qualsevol cosa perquè tenen els nostres ulls damunt per si s'equivoquen, perquè nosaltres els ho anem a fer millor.
• Xiquets que preferixen posar l'atenció en altres coses, perquè per a aquestes «ja està mamà».
• Xiquets que quan cresquen només esperaran instruccions i ordes per a començar a actuar. Açò és clau.

Una de les competències que més treballe amb diferència en empreses en formacions i tallers a més de ponències, és la proactivitat i iniciativa. Es treballa també des de la competència del coneixement personal, coneixement de fortaleses i autoconfiança perquè si no «practiquem» amb aquestes xicotetes coses des de xicotets, no esperem que ho facen de majors «senyors futurs empresaris que van a contractar-los» (sí, els adults que llegiu, què demanem en els treballadors o en els nostres companys de treball? Açò mateixet...

–No m'he de sentir com a mala mare si no faig d'agenda. Em comporte com a mare Irresponsable si no eduque els meus fills perquè siguen independents i autònoms.

–No m'he de sentir com a mala mare per no assentar-me amb ella/ell a fer els deures. Em comporte com a mare irresponsable si no els brinde ajuda o suport emocional i d'espenta quan tinguen realment grans dificultats.

–No m'he de sentir com a mala mare per no estar supervisant absolutament tot pas que realitze la meua filla (el peque en aquest tema encara no arriba, siguem conscients de les edats). Em comporte com una mare irresponsable si desconec on es mou i amb qui es mou la meua filla , que té un cert matís diferent.

Hi ha estratègies de sobra per a treballar amb ells a aquestes edats, vinga ànim, Que hem de fer generacions millors que la nostra, és fàcil amb un poc de reflexió i confiança.

Ens fa falta un altre institut

Us vaig a contar la història senzilla i quotidiana de Suzanne: Suzanne és una xiqueta de 12 anys. Enguany acaba els estudis de primària. A Suzanne li agrada molt el temps que passa a l’escola, és bona estudiant, gaudeix amb les històries que conta el professor, amb la geografia i aprenent les operacions matemàtiques, fent exercicis que ella resol amb facilitat. També troba divertit aprendre noves paraules, i encara que un poc més difícil, memoritzar les conjugacions dels verbs. Li agrada escriure redaccions, especialment aquelles on explica coses fantàstiques que ella imagina. Ah, i també s’ho passa genial dibuixant. El que més li agrada és dibuixar persones: la seua nombrosa família, com figures de diferents grandàries, els seus amics, i també els animals que tenen a casa, i altres que hi ha pel poble.

El professor ha parlat amb sa mare per a felicitar-la, i per recomanar-li que Suzanne continue els estudis, perquè veu en ella grans qualitats i una excel·lent predisposició a adquirir nous coneixements. Suzanne podria acabar sent una persona important en el poble, i podria ajudar la seua comunitat a desenvolupar-se. 

Suzanne està contenta perquè el professor és un membre destacat del poble i la gent major li fa molt de cas. La seua opinió es considera valuosa, encara que no siga una persona anciana.


Ella somnia ser de major enfermera o veterinària i, de vegades, també es veu com una bona mestra, semblant a madame Mariama, que li donà classe l’any passat, sempre estaba contenta i la feia riure continuament.

A ella no li agradaria haver de marxar a treballar lluny i no tornar més, com va passar amb els seus germans Philippe i Pierre, que se n’anaren a la capital fa dos anys i ja no els ha tornat a veure; ni tampoc voldria fer les feines de casa, ajudant sa mare, com fa la seua germana major Fanta i totes les seues amigues, que han d’anar al pou a carregar aigua dues vegades al dia, ocupar-se dels seus germanets menuts, dels animals, de preparar la farina i d’ajudar en les feines del camp. 

Però Suzanne sap que té poques possibilitats de poder seguir els estudis l’any que ve,perquè al seu poble no hi ha cap escola de secundària i els seus pares no poden pagar el que costa la matrícula de l’escola privada que hi ha a la capital, ni tampoc la seua estància en una residència, o en casa d’algú que la vulga allotjar. Per eixos motius són poques les persones del poble que han pogut estudiar i a penes cap dòna. 

Suzanne acaba la seua redacció sobre què li agradaria ser de major. En un costat del 
text ha dibuixat la figura d’una xica jove, que té una vareta a la mà amb la qual assenyala una pissarra darrere seu, on hi ha escrita una multiplicació, ben resolta.Signa baix del full amb el seu nom, amb lletres redonetes. 

Després ix corrent al pati per a trobar-se amb els seus companys que estan allí cridant i ugant, baix de l’arbre, amb les pedres i la terra del sol. El poble de Suzanne es diu Baasneeré. Està al nord de Burkina Faso, que és un país d’Àfrica central, que es troba entre els més pobres del món. Baasneere és un poblat que està agermanat amb Algemesí. 

L’associació Algemesí olidari té un projecte per a la construcció d’un col·legi de secundària a Baasneeré, dissenyat amb criteris de sostenibilitat i amb la participació del poblat. A Algemesí hi ha dos instituts i quatre col·legis amb estudis de secundària. Com veieu, ens falta un nou institut. Ens falta l’Escola de Baasneeré.

Si voleu més informació, i saber cóm col·laborar en la construcció de la nova Escola, veniu a  www.algemesisolidari.org