El paper dels pares en la nostra societat no està massa clar, de fet no ho està gens. Hem passat de tenir molt clares les nostres funcions, els nostres drets i les nostres obligacions a ser qüestionats per totes bandes.
Començant pels nostres fills, als qui hem donat la facultat de poder-nos corregir —i això està bé— i també de poder-nos governar —i això no està tan bé; passant per la resta de la societat que ens culpa quan els nostres fills actuen malament, però que són els primers a disculpar-los dient que són coses de xiquets.
Hem passat d’una societat amb una figura paternal autoritària a una massa permissiva i, enmig, ens trobem aquells que ni volem ser els col·legues dels nostres fills ni els seus torturadors.
Quan les coses van malament tots som a demanar responsabilitats, però l’exigència no pot ser fruit d’una enrabiada —per més justificada que estiga— no podem demanar allò que no hem treballat. Els nostres fills tenen massa: tenen massa coses, tenen massa atencions, tenen massa menjar, tenen massa accessos lliures. Semblen pobils. En una societat amb una de les taxes de natalitat més baixes, on tenir dos fills és de ser valents i tenir-ne tres de ser agosarats, els xiquets reben un excés d’impactes. Són el públic ideal per a la publicitat: anuncis d’aliments exclusius per a ells (cereals hipervitaminats, iogurts amb bacils, llets amb fruita i fibra, etc.); anuncis de jocs (són els reis de les videoconsoles); de mòbils, de roba, de consumibles (descàrregues per internet), etc. Posar fre a eixa invasió d’estímuls és impossible.
No podem posar barreres en la mar, ni restringir internet, però hem de treballar cada dia per protegir allò que més volem: els nostres fills. La televisió crea models de personatges famosos per haver tingut relacions sexuals amb un conegut; per haver malparlat d’algú, per passar-se dies tancats en una casa plena de càmeres... és eixe el model d’adult que volem que tinguen?, com els podem demanar sacrificis i estudi diari si són els frikis els que estan de moda?
Cal replantejar-nos cap a on anem. Un xiquet consentit serà un adult amb mancances, amb una autoestima massa alta i un nivell d’exigència massa baix. En resum, la víctima ideal per a la manipulació. Jo no vull que els meus fills miren pels ulls d’un altre, individus servils que es deixen portar per la massa. Vull homes i dones amb criteri, que puguen escollir, que puguen governar la seua vida. El filòsof Juan Antonio Marina, en el llibre La ciencia y la vida, ens parlava de la necessitat dels límits, precisament per a poder-los traspassar, per a no quedar-nos atrapats, cal saber on està la frontera, quan hem de dir «no».
L'alumne del nostre institut, Raúl Añó Bresó, ha aconseguit el millor expedient acadèmic de la Comunitat Valenciana. 
Escrits
