«Hem de preparar els joves per a afrontar el seu futur no el nostre passat».
Arthur C. Clark
Ma mare volia que jo tocara la bandúrria i jo no he sabut distingir mai entre el sol i el re; però hui faig que el meu fill vaja a classes de guitarra.
Els progenitors ens veem realitzats o fracassats en la vida que duen els nostres fills, com si no fórem responsables només de la nostra vida i ho haguérem de ser també de la vida d'ells. Sense renunciar al nostre deure de formar, educar i criar, hem de ser capaços de deixar-los créixer. Han de cometre els seus errors. No és prou que els ho advertim, ells s’han d’equivocar, perquè només aprenem de l'experiència pròpia.
I si açò val per als errors, també ha de valdre per als encerts o e per als gustos. No és fàcil acceptar eleccions en el vestir o en les aficions; com tampoc ho va ser per als nostres pares. El diàleg només és possible si els dos tenim gana d’escoltar. Si només volem escolar-nos o només volem que ens escolte el nostre fill, obtindrem un magnífic monòleg, tan interessant per a nosaltres, com estèril per a ells.
El futur és un territori incert i ens fa por a tots, però nosaltres ja hem arribat, hem sigut capaços de superar l’adolescència. I ara, des de la maduresa, mirem amb condescendència i amb irritació els intents dels nostres fills per madurar. El futur fa por —sí— però també fa il·lusió. Ells són ara els que han d’arriscar-se, de provar, de fracassar, de tornar-ho a intentar... i nosaltres hem d’estar a l’aguait, atents, però sense inmiscuir-nos. La vida només hi ha una forma de superar-la: vivint-la.
Les mares (i les pares) sempre tenim raó, però no cal que els ho recordem.
Fotografia de s~revenge
Distribuïda amb llicència Creative Commons
http://www.flickr.com/photos/99458350@N00/1215130887/
