dilluns, 9 de maig de 2011

FRIKIS?, HIPERACTIUS?, NINIS?, TDA? NO ELS POSEM ETIQUETES!


Ahir, en la cua de la caixa de la FNAC veia uns cartells: «de diferente a alternativo», «de miope a intelectual» i pensava en quantes vegades cataloguem la gent (els nostres fills inclosos) amb un adjectiu que pot pesar en la percepció que tenim d’una persona i, el que és pitjor, en el concepte que té de ella mateixa.

Massa vegades tenim en la boca un qualificatiu per a un xiquet o per a un jove: espavilat, raret, friki, passota, gos… i tantes vegades li ho diem, que acaba responent a l’etiqueta. Hui tenim diagnosticats trastorns del dèficit d’atenció, xiquets hiperactius, amb síndromes estranyes, tot un món de categories per a catalogar tot allò que escapa del que entenem com a normal.

Però, què és normal? No és normal que un adolescent es qüestione les normes?, no es normal que busque un estil propi?, no es normal que estiga sempre cansat?, que tinga el dormitori fent un desastre? Deixant de banda els casos de conductes violentes, d’agressions (fins i tot contra el propi cos), si no es rebel·la ara, si no es fa un poc el sanguango ara… quan ho farà?

Deixem-nos de nostàlgies de quan érem joves i ens encarregàvem de tantes coses i no féiem gens de parlar als nostres pares per a recordar —de veres— com érem quan no reconeixíem ni la cara que teníem davant de l’espill.

L’adolescència és el trànsit a l’edat adulta, és l’època més inestable, més insegura, més perillosa, quan els principis d’autoritat que ens han guiat durant la infància (els pares, els mestres, els valors de la societat) trontollen i mostren les mancances que tots tenim. És el moment quan els nostres fills ens plantegen «per què?, per què ho dius tu?». Ells no saben quin és el camí que han de triar, però nosaltres sí que els podem ajudar i podem començar per no caure en el parany d'etiquetar-los.